Publicat per 
…
Publicat per 
Publicat per
JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE Persistències efímeres Justificació conceptual Persistències efímeres és un projecte fotogràfic que s’inscriu dins d’una pràctica autoreferencial. El punt de…
JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE Persistències efímeres Justificació conceptual Persistències efímeres és un projecte fotogràfic que s’inscriu dins d’una pràctica autoreferencial.…
JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE
Persistències efímeres
Justificació conceptual
Persistències efímeres és un projecte fotogràfic que s’inscriu dins d’una pràctica autoreferencial. El punt de partida és el retorn a la casa familiar construïda pel meu avi, un espai que ha canviat amb el pas del temps però que conserva encara elements originals que funcionen com a restes materials de la memòria. El projecte s’articula com una recerca visual sobre la relació entre espai, temps i presència, situant la casa com a eix central del treball.
L’autoreferencialitat no es planteja com una representació autobiogràfica literal, sinó com un material de treball des del qual articular una recerca més àmplia. L’experiència personal serveix per explorar qüestions relacionades amb la memòria, el pas del temps i la presència, i la casa esdevé l’espai on aquestes tensions es projecten. La proposta adopta una mirada artística que utilitza el context domèstic per construir un discurs visual que transcendeix l’experiència individual i adquireix una dimensió compartida.
La casa es treballa com un espai que acumula temps i experiències. El projecte assumeix que la memòria no és fixa ni estable, sinó fragmentària i condicionada pel present. El desencaix entre el record i la casa actual no es resol, sinó que esdevé part central del discurs. L’interès no és recuperar una imatge passada de la casa, sinó observar què en queda, què persisteix i com conviu amb el present.
A través del registre de detalls arquitectònics que han resistit les reformes i de presències humanes desdibuixades pel moviment, el projecte construeix un arxiu parcial de la casa. La fotografia s’entén aquí com un acte de selecció: mostrar implica també deixar fora. En aquest sentit, la reflexió de Joan Fontcuberta sobre l’arxiu i la imatge fotogràfica com a construcció resulta rellevant per entendre el projecte com una pràctica conscient, allunyada d’un registre neutral o descriptiu.
La relació entre cos i espai és un altre dels eixos del projecte. El cos apareix com una presència fràgil i efímera dins d’un espai que roman. No es treballa el retrat com a identificació, sinó la presència com a rastre. Aquesta tensió dialoga amb la pràctica fotogràfica de Francesca Woodman, on el cos sovint es confon amb l’arquitectura o es fragmenta, posant en relleu el pes de l’espai i la vulnerabilitat de la presència humana.
La casa es planteja també com un contenidor de memòria latent, una idea propera a la manera com Todd Hido aborda els espais domèstics com a llocs carregats d’atmosfera i de presència psicològica, on el relat no s’explica de manera directa però es percep. Aquesta aproximació reforça la voluntat de situar la casa com a protagonista del projecte.
El procés creatiu del projecte es pot entendre com un intent de donar forma a una memòria que canvia amb el temps. En aquest sentit, ressona especialment la figura de la Lily a Al far de Virginia Woolf, pel seu esforç constant de trobar una forma possible. Com en el seu quadre, la creació no busca fixar un moment ni recuperar el passat, sinó sostenir-lo des del present, assumint el dubte, la pèrdua i el pas del temps com a part del procés.
El títol Persistències efímeres sintetitza aquesta tensió central: la convivència entre allò que roman —la casa, els materials, les estructures— i allò que és inevitablement efímer —els cossos, els usos, el temps viscut. El projecte no pretén reconstruir una memòria intacta, sinó activar una reflexió visual sobre com diferents capes temporals coexisteixen en un mateix espai.
Justificació formal
La formalització del projecte respon directament als eixos conceptuals que el sostenen: memòria, temps, presència i espai. Les decisions visuals i tècniques no busquen una estètica concreta per si mateixa, sinó que funcionen com a eines per donar forma a aquestes idees.
El projecte es construeix a partir de dues tipologies d’imatges que es complementen. D’una banda, fotografies de detall d’elements originals de la casa, com portes, panys, rajoles o armaris, que han resistit les reformes. De l’altra, fotografies més obertes de les estances, on apareixen presències humanes en moviment. Aquesta combinació permet treballar alhora la permanència de l’espai i el caràcter efímer dels cossos.
Les imatges de detall es realitzen amb una profunditat de camp molt reduïda, utilitzant diafragmes oberts. Això permet treballar amb poca llum i centrar l’atenció en fragments concrets de la casa. El desenfocament ajuda a aïllar aquests elements i a deixar fora de camp tot allò que no forma part del relat, reforçant la idea de fragment i d’arxiu parcial.
En les imatges d’estances habitades, la càmera es col·loca sobre trípode i es treballa amb velocitats lentes. L’espai queda estable i recognoscible, mentre que les persones apareixen mogudes o desdibuixades. Aquesta decisió formal permet mostrar la presència humana com un pas, més que com una identitat fixa.
El blanc i negre és una decisió central del projecte. Permet eliminar una informació cromàtica que no aporta al discurs i situar les imatges en un temps menys definit. L’edició és continguda: ajustos de contrast, una vinyeta fosca per portar l’atenció cap al centre de la imatge i una mica de gra per donar textura. Es respecta sempre l’enquadrament original, entenent la presa com un document del moment.
La seqüència final es construeix mitjançant el format de díptic, combinant una fotografia horitzontal de l’espai amb una imatge vertical de detall. Aquest format reforça el diàleg entre allò que persisteix i allò que passa, i permet construir un recorregut visual per la casa.
El projecte es presenta en format de fotollibre, entès com un dispositiu expositiu. El llibre permet controlar l’ordre, el ritme i els silencis entre les imatges, i reforça la idea de recorregut espacial i temporal. El pas de pàgina funciona com un desplaçament per la casa, coherent amb el caràcter íntim i processual del projecte.
Conclusió
A mesura que el projecte avança, prenc consciència que hi ha capes emocionals que el fan més profund per a mi. Actualment, la casa l’habita la neta del meu avi amb el seu fill, el seu besnet, que es diu com ell: Lluís. Aquesta continuïtat generacional fa encara més evident la convivència de diferents temps dins d’un mateix espai.
Alhora, la possibilitat que la casa es vengui i acabi sent enderrocada per construir-hi pisos introdueix una sensació d’urgència. Saber que aquest espai pot desaparèixer reforça la necessitat de mirar-lo ara i de construir un arxiu visual abans que es transformi definitivament o deixi d’existir.
Aquesta urgència no es tradueix en la voluntat de conservar-ho tot, sinó en el gest de captar fragments abans que es perdin. El projecte esdevé així una manera de relacionar-me amb la memòria des del present, assumint que els espais, com les persones, canvien i desapareixen.
Persistències efímeres tanca un procés de recerca i experimentació que em permet construir un llenguatge visual propi a partir d’un espai carregat de temps, història i presències.
Referents conceptuals i visuals
Referències externes
Els referents que s’indiquen a continuació no s’utilitzen com a fonts teòriques ni com a models a imitar, sinó com a punts de suport per pensar el projecte. M’han ajudat a reflexionar sobre la memòria, l’espai i la presència, i a situar el treball dins d’un context artístic més ampli.
- Fontcuberta, Joan.
- Hido, Todd.
- Woodman, Francesca.
- Mann, Sally
- Woolf, Virginia (1927). Al far (To the Lighthouse).
Materials docents
Universitat Oberta de Catalunya. (2025). Taller de fotografia i imatge [Materials docents]. Grau d’Arts (Estudis d’Arts i Humanitats). Barcelona: UOC.
Publicat per
Publicat per
Temps de permís Clàudia Clavell – PAC4 – Desembre 2025 Justificació conceptual i formal del projecte Arxiu domèstic, temps interromput i activació…
Temps de permís Clàudia Clavell – PAC4 – Desembre 2025 Justificació conceptual i formal del projecte Arxiu domèstic, temps…
Temps de permís
Clàudia Clavell – PAC4 – Desembre 2025
Justificació conceptual i formal del projecte
Arxiu domèstic, temps interromput i activació postfotogràfica
1. Punt de partida: la troballa com a origen
Aquest projecte neix d’una troballa inesperada: un petit conjunt de negatius fotogràfics antics localitzats dins l’arxiu domèstic familiar, sense informació associada sobre la seva autoria, procedència o contingut. Ningú a la família en recordava l’existència ni podia explicar d’on havien sortit. Aquest buit inicial —aquesta absència de relat— no es planteja com una mancança a resoldre, sinó com el motor mateix del projecte.
L’arxiu domèstic apareix aquí no com un espai ordenat de memòria, sinó com un territori fragmentat, on el que es conserva no sempre és allò que s’explica. En aquest sentit, el projecte assumeix que l’arxiu no conté una veritat latent a ser descoberta, sinó que es construeix a través de les lectures i decisions que es prenen en el present (Derrida, 1995).
2. Procés de treball i activació de l’arxiu
El projecte s’articula com un procés en diverses fases: identificació i anàlisi del material, classificació dels negatius, selecció d’un conjunt coherent, positivització digital, contextualització històrica i biogràfica, i finalment la construcció d’una petita obra concebuda per ser mostrada físicament.
Aquest recorregut no respon a una voluntat de restauració nostàlgica ni a la reconstrucció exhaustiva del passat, sinó a una aproximació crítica a l’arxiu com a dispositiu actiu. Tal com assenyala Walter Benjamin (2008), les imatges del passat adquireixen sentit quan són llegides des del present, en una constel·lació temporal que posa en relació moments històrics diferents.
3. Context biogràfic i històric: joventut interrompuda
Els negatius corresponen a fotografies en blanc i negre, format mitjà 6×6 cm, realitzades en un període acotat situable entre els anys 1941 i 1943. Les dades biogràfiques familiars permeten establir aquest marc temporal: l’avi, nascut el 1920, i l’àvia, nascuda el 1921, es troben en plena joventut en un context vital profundament marcat pel final recent de la Guerra Civil Espanyola i per la duresa de la postguerra.
Les imatges mostren persones d’entre dinou i vint-i-dos anys, una edat que, en aquell moment històric, ja es vivia travessada per l’experiència de la guerra i la postguerra. Diverses fotografies mostren l’avi vestit amb uniforme militar, fet que indica que el conjunt es produeix durant el període del servei militar obligatori, excepcionalment llarg en el seu cas.
Segons el relat familiar, l’avi va complir fins a set anys de servei militar, en el context de les lleves mobilitzades durant els últims anys del conflicte i els primers anys del règim franquista. Aquest element permet llegir el conjunt com un arxiu produït en un temps interromput: un temps de permisos, d’anades i tornades, de breus retorns a la vida civil.
4. Seqüencialitat: temps dens i normalitat provisional
La seqüencialitat del projecte no es planteja com una narració cronològica lineal ni com una evolució al llarg dels anys, sinó com la configuració d’un tall transversal en un moment vital concret. Les imatges corresponen a dos o tres moments puntuals, probablement dies de permís del servei militar, en què la vida quotidiana reapareix de manera fràgil i provisional.
En aquestes fotografies es mostren escenes d’oci, passejos i trobades entre joves. No hi ha grans esdeveniments, sinó gestos senzills, repetits, gairebé quotidians. Aquesta reiteració construeix una temporalitat densa, marcada més per la persistència dels cossos i dels vincles que no pas per la progressió narrativa. La fotografia actua aquí com un gest de resistència: una manera de fixar el temps compartit en un context històric que dificulta la continuïtat de la vida quotidiana.
5. Blanc i negre: llenguatge de l’arxiu
El projecte declara com a recurs expressiu central el blanc i negre, no com una elecció estètica contemporània, sinó com una condició inherent al material original. Mantenir-lo reforça la distància temporal i situa les imatges dins un llenguatge visual associat al document i a l’arxiu històric.
Tal com assenyala Susan Bright (2005), el blanc i negre manté una relació privilegiada amb la noció de document.
6. Pràctica postfotogràfica, ètica de la intervenció i arxiu obert
La pràctica desenvolupada s’inscriu dins una lògica postfotogràfica, entesa com un desplaçament del rol de l’autor: més que produir noves imatges, el treball consisteix a seleccionar, ordenar i activar imatges preexistents (Fontcuberta, 2016). El negatiu es concep així com un document material carregat de temps, ús i memòria, que és reactivat en el present sense perdre la seva condició de vestigi.
El procés de digitalització i positivització s’ha realitzat seguint criteris de mínima intervenció i fidelitat tonal. Les marques del temps, imperfeccions i rastres materials dels negatius s’han mantingut visibles com a part del seu valor documental. Aquesta decisió respon a una concepció ètica de la fotografia, en la línia del que planteja Ariella Azoulay (2014), segons la qual la imatge implica una relació de responsabilitat envers els subjectes i els contextos representats.
En aquest sentit, el projecte no pretén tancar l’arxiu ni fixar-lo en un relat definitiu. Assumeix que tota lectura d’un arxiu domèstic és provisional i parcial. L’arxiu es manté obert a noves lectures, activacions i usos futurs, evitant una apropiació definitiva del seu sentit.
7. Impressió, emmarcat i proposta expositiva
Les imatges seleccionades s’han imprès en paper fine art amb textura, en format 20 × 20 cm, i s’han emmarcat individualment. Un cop emmarcades, les fotografies s’han disposat seguint un ordre pensat per construir una narrativa visual equilibrada, no cronològica, basada en relacions formals i de contingut entre les imatges.
La proposta expositiva s’inspira en el pensament d’Aby Warburg, entenent la disposició de les fotografies com una constel·lació oberta que permet establir connexions entre gestos, cossos i situacions, sense imposar un relat tancat.
A partir d’aquesta disposició, les fotografies s’han fotografiat i s’ha generat una simulació de la instal·lació mitjançant un programa de generació d’imatges (Midjourney), utilitzat com a eina d’esbós per definir l’escala i el suport de fusta de la instal·lació final.
8. Conclusió personal
Treballar amb aquests negatius i aconseguir positivitzar-los fins a tenir-los davant meu ha estat un procés intens i inesperat. Cada dificultat tècnica o desviació del procés ha significat més temps amb el material i, simbòlicament, més temps compartit amb els meus avis.
Aquest treball m’ha permès fer descobertes sobre la seva vida i sobre aquells anys de postguerra dels quals tant se’n parla però que a casa gairebé no es verbalitzaven. El meu avi tenia un rebuig profund al franquisme, expressat sempre sense gaire explicació. En observar les imatges, estudiar el context i imaginar què hi ha darrere d’aquests instants d’oci aparent, he pogut entendre millor aquest silenci: anys de joventut interromputs, temps robat, vides condicionades per una violència política que ho impregna tot.
Hi ha hagut instants especialment reveladors, com reconèixer-me a mi mateixa en el somriure de la meva àvia, calcat al meu. Aquest gest senzill ha fet que el passat deixés de ser una abstracció per convertir-se en una presència propera.
Per a mi, Temps de permís no és només un treball ni un projecte acabat. És una peça que custodio: una manera de tenir cura d’un temps que no em pertany però que m’habita.
Bibliografia
Azoulay, A. (2014). Civil imagination: A political ontology of photography. Londres: Verso.
Benjamin, W. (2008). L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica. Barcelona: Edicions 62.
Bright, S. (2005). Fotografía hoy. Sant Sebastià: Nerea.
Derrida, J. (1995). Mal d’arxiu. Una impressió freudiana. París: Galilée.
Fontcuberta, J. (2016). La furia de las imágenes. Barcelona: Galaxia Gutenberg.
Materials docents UOC
Plasencia, I. (s. d.). Enfocaments teòrics en la fotografia: Debats transversals. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya. PID_00255739.
Castelló, J., & Maderuelo, A. A. (s. d.). Arxiu, creació i ús. A Referències i pretextos artístics. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya. PID_00256280.
Coriglia, F. J., & Cesari, L. (s. d.). Fitxes temàtiques sobre recursos expressius en fotografia. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya. PID_00256558.
Nota sobre materials annexos
Aquest text es complementa amb un diari creatiu del procés, així com amb la Memòria d’investigació i el document El tractament dels negatius, que amplien les dades històriques, tècniques i metodològiques del projecte.
DIARI CREATIU
FOTOGRAFIES RESULTANTS:
MEMÒRIA D’INVESTIGACIÓ
TRACTAMENT DELS NEGATIUS
Publicat per 
Lliurament de l'activitat P3 …
Debat0el Pràctica 3- fotomuntatge
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Lliurament de l'activitat P2 …
Debat1el Practica 2 fotografia
-
Molt interessant! Una pietat moderna.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
Durga i Shiva. El pes invisible Clàudia Clavell, Desembre 2025 (Taller de Fotografia i imatge, PAC 3) Introducció Aquest projecte fotogràfic…
Durga i Shiva. El pes invisible Clàudia Clavell, Desembre 2025 (Taller de Fotografia i imatge, PAC 3) Introducció…
Durga i Shiva. El pes invisible
Clàudia Clavell, Desembre 2025 (Taller de Fotografia i imatge, PAC 3)
Introducció
Aquest projecte fotogràfic parteix de la iconografia hindú per reinterpretar-la des d’una òptica contemporània i crítica. Durga i Shiva. El pes invisible és un díptic que confronta dues figures simbòliques –una dona i un home– per exposar la persistència dels rols de gènere i la desigualtat en la distribució de les tasques domèstiques, emocionals i de cura.
La proposta neix del contrast entre una societat que es proclama igualitària i una quotidianitat que continua marcada per una asimetria profunda. La mitologia serveix aquí com a mirall: les deïtats no són divines, sinó humanes, i és en la seva humanitat on s’exposa la fragilitat del sistema que habiten.
El díptic està format per dues imatges: Durga, en què la dona apareix multiplicada en braços i funcions, i Shiva, on l’home es presenta centrat en el benestar, l’oci i l’autocura. L’ús del fotomuntatge i del format quadrat no és només tècnic, sinó conceptual: contribueix a construir una iconografia política que posa en tensió els mites antics i les desigualtats contemporànies.
Concepte i temàtica
Durga: la hiperresponsabilitat com a domini quotidià
Durga, deessa de la força, s’encarna aquí en una dona d’avui: multitasca, resolutiva, saturada. Els vuit braços són una metàfora del que sovint s’assumeix com a normalitat: gestió de la llar, maternitat, cures, treball, burocràcies i un treball emocional que es dona per descomptat.
Els objectes —biberó, mòbil, ordinador, plomall, cullera, poma—, lluny de ser atributs heroics, són eines d’un engranatge invisible. La imatge reflecteix una realitat compartida per moltes dones: la sensació de ser alhora motor i sosteniment silenciós d’allò que manté la vida en funcionament.
Aquest plantejament connecta amb autores com Martha Rosler, que a Semiotics of the Kitchen denuncia la situació de les dones immerses en un espai domèstic opressiu, i amb Grete Stern, que a Sueños utilitza el fotomuntatge per representar dones atrapades en expectatives socials impossibles.
Shiva: el privilegi del temps propi
La figura de Shiva, associada a la meditació i la calma, esdevé aquí un símbol del benestar masculí no qüestionat. L’home del díptic sosté objectes d’oci: peses, pala de pàdel, mòbil, comandament. És una figura centrada en ell mateix, desconnectada de la càrrega externa.
No es tracta de presentar l’home com a ésser negligent, sinó d’exposar un desequilibri estructural que moltes vegades passa inadvertit: el temps lliure masculí és sovint socialment validat, mentre que el temps de les dones es dissol en responsabilitats.
Relació amb referents artístics
Cindy Sherman
Sherman utilitza el cos com a espai de representació i desconstrucció d’identitats imposades. En aquest projecte, la dona-Durga esdevé un personatge construït per les exigències socials.
Martha Rosler
Amb el seu treball sobre les tasques de la llar i el llenguatge domèstic, és un referent directe. El díptic pren el seu impuls crític: fer visibles les estructures amagades del treball femení.
Grete Stern
El fotomuntatge simbòlic i feminista de Stern serveix de precedent formal i conceptual: l’ús de metàfores visuals com a denúncia d’un ordre social opressiu.
Cristina de Middel
La seva manera de documentar el món a través de símbols, metàfores i ficcions controlades ha estat una inspiració directa. El projecte adopta aquest mateix gest: explicar una realitat a través de la relectura mítica i visual, fugint del documental literal per abraçar la força del símbol.
Marc històric, social i polític
Malgrat els avenços dels discursos igualitaris, la realitat quotidiana continua marcada per desigualtats estructurals: la càrrega mental, les cures, la gestió domèstica i el treball emocional recauen majoritàriament sobre les dones. El projecte s’inscriu en el marc que descriu el mòdul Gènere i dissidències sexuals: la necessitat de qüestionar com els rols de gènere segueixen naturalitzats.
La mitologia, aplicada a la quotidianitat, permet visibilitzar aquesta tensió: la dona és sacralitzada per la seva força, però explotada a través d’ella; l’home apareix com a centre legítim del seu propi temps. D’aquí sorgeix el títol: El pes invisible.
Justificació formal
Fotomuntatge
El fotomuntatge permet reorganitzar elements visuals per generar un sentit crític. En aquest projecte, és el recurs clau per mostrar la desproporció entre el personatge i les seves tasques: els braços multiplicats revelen la impossibilitat i l’absurd.
El fotomuntatge crea un cos que no existeix però que qualsevol dona reconeix: la suma de funcions que socialment se li exigeixen.
Format quadrat
El quadrat funciona com un retaule contemporani: centra les figures, les converteix en icones i reforça el caràcter simbòlic del projecte.
A més, el quadrat crea un espai tancat, que intensifica la sensació d’acumulació en el cas de Durga i l’autocontemplació en el cas de Shiva.
Tècnica i procés
Les imatges s’han realitzat en fotografia digital amb un objectiu de 85 mm —una òptica que evita distorsions i reforça la frontalitat icònica del retrat—, utilitzant un trípode per captar les diferents fotografies que componen el fotomuntatge, amb il·luminació de flash i un fons neutre.
El procés de creació ha inclòs:
- Una posada en escena frontal i centrada.
- La selecció d’objectes simbòlics que representen les funcions atribuïdes a cada figura.
- La creació de braços addicionals mitjançant fotomuntatge, per visualitzar la multiplicitat de rols. La tria de 8 braços per a Durga respon a una decisió compositiva i simbòlica, buscant un equilibri visual sense saturar excessivament la imatge.
- Una paleta cromàtica que respon als codis mitològics reinterpretats: tons càlids i poderosos per a Durga, i tons freds i meditatius per a Shiva, reforçant així el contrast conceptual entre càrrega i autocontemplació.
- Tractament final per reforçar textura i atmosfera visual, buscant la intensitat d’un retaule modern.
El tractament digital ha inclòs el collage dels braços amb el cos de la dona i de l’home, la correcció de petits defectes, la gestió acurada del color i la superposició de capes de textura per generar profunditat i densitat simbòlica. També s’ha incorporat un arc de llum sobre el cap de cada figura: una referència reinterpretada de l’halo hindú, però ajustada perquè ressoni igualment en la nostra tradició catòlica. Aquesta fusió iconogràfica crea un pont visual entre cultures i reforça una lectura transcultural, facilitant que l’espectador occidental connecti de manera immediata amb el simbolisme de les imatges.
Conclusions
Durga i Shiva. El pes invisible parteix d’una pregunta íntima i incòmoda: com em sento com a dona? quin és el meu rol? hi estic còmoda? Després de respondre-m’ho honestament, i després de parlar amb altres dones, la resposta ha estat gairebé unànime: totes compartim la sensació d’estar hiper carregades —de tasques, de cures, d’exigències, de burocràcies i de responsabilitats que semblen no acabar mai.
La peça no pretén retratar l’home com un ésser pusil·lànim; seria una generalització injusta. Però portar les imatges fins al límit m’ha semblat la manera més clara d’explicar un desequilibri que no és anecdòtic, sinó estructural.
En el moment de pensar-me com a dona i visualitzar com em sentia, la iconografia hindú va aparèixer de manera immediata. Els déus amb braços múltiples, les seves funcions simbòliques, els seus rols còsmics… En estudiar les diferents deïtats, vaig adonar-me que encaixaven perfectament en el rol en què ens veia reflectides. Va ser una mena de serendipia: un encaix natural entre el meu estat intern i un imaginari mític que clarificava allò que volia representar.
També reconec l’empremta de Cristina de Middel, especialment la seva llibertat per documentar el món a través de símbols, ficcions i metàfores visuals. El seu treball m’ha recordat que la veritat no sempre s’explica millor des del realisme literal, sinó des del poder de la simbologia i de la reconstrucció poètica.
Amb el fotomuntatge i el format quadrat com a eixos formals, aquest díptic esdevé un retaule contemporani que exposa sense ambigüitats la desigualtat que travessa la quotidianitat. És una crítica, sí, però també un reflex honest d’un sentiment compartit i massa sovint silenciat. La fotografia, així, no només representa sinó que interroga —i en aquest cas, fa visible allò que socialment s’ha naturalitzat fins al punt de semblar inevitable.
Bibliografia
Plasencia, I. (s.d.). Enfocaments teòrics en la fotografia: Transcendència política i social de la fotografia (PID_00255739). Universitat Oberta de Catalunya.
Castelló, J., & Maderuelo, A. A. (s.d.). Referències i pretextos artístics: La construcció de l’espai des de New Topographics; Protesta, activisme i denúncia; L’instant decisiu; Gènere i dissidències sexuals (PID_00256280). Universitat Oberta de Catalunya.
Cortiglia, F. J., & Cesari, L. (s.d.). Fitxes temàtiques sobre recursos expressius en fotografia: Fotomuntatge, perspectiva, moviment, format (PID_00256558). Universitat Oberta de Catalunya.
Artistes i obres citades
Sherman, Cindy. Bus Riders (1976). Tate; MoMA.
Rosler, Martha. Semiotics of the Kitchen (1975).
Stern, Grete. Sueños (1949–1951).
De Middel, Cristina. Afronautas (2012); The Perfect Man (2015).
Debat0el Durga i Shiva. El pes invisible
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL Aquesta obra fotogràfica parteix d’una escena aparentment senzilla: una dona dins d’un despatx antic, dreta al costat d’un escriptori il·luminat…
JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL Aquesta obra fotogràfica parteix d’una escena aparentment senzilla: una dona dins d’un despatx antic, dreta al costat…
JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL
Aquesta obra fotogràfica parteix d’una escena aparentment senzilla: una dona dins d’un despatx antic, dreta al costat d’un escriptori il·luminat per una làmpada verda.
Però, en realitat, és una imatge construïda amb múltiples capes simbòliques que reflexiona sobre la representació femenina dins de la història de l’art i la fotografia.
L’escena està habitada per dos protagonistes, encara que només un sigui visible.
Un és la dona; l’altre, el gran absent: l’artista. Els objectes del despatx, evoquen la seva presència, però també el seu fracàs: el creador no hi és quan la inspiració arriba. Perquè “ella” és una musa. Aquesta absència inverteix la coneguda frase atribuïda a Picasso, “que les muses et trobin treballant”, i li dona un nou sentit: ara és la musa qui es presenta i qui habita l’espai del creador.
La figura femenina que ocupa l’espai no és una musa clàssica, passiva o etèria. El seu vestuari dels anys vuitanta i el seu posat hieràtic evoquen els lookbooks i les sessions de moda, on la dona és representada com a imatge i aparença. El seu cos conté una tensió entre allò que sembla i allò que és. Com Cindy Sherman als anys vuitanta, m’he servit de la posada en escena i del maquillatge per explorar la construcció de la identitat femenina dins la cultura visual, qüestionant els rols de gènere i la seva representació.
Els guants blancs que porta la protagonista funcionen com a metàfora: símbol de delicadesa i, alhora, de contenció. Serveixen “per no tacar, per no deixar empremta”, però per altra banda, fan evident que hi ha una repressió. La dona és una presència continguda que anuncia una transformació imminent: el pas de musa a creadora.
Aquesta tensió entre presència i absència, entre llum i ombra, es reforça a través de dos recursos expressius fonamentals: la posada en escena i la clau baixa.
La posada en escena, entesa com la creació d’un espai imaginari, estableix un guió i un escenari que permeten explicar una història. Es tracta d’un simulacre, una mise-en-scène que, com afirma Joan Fontcuberta, caracteritza gran part de la fotografia contemporània.
D’altra banda, la clau baixa aporta un to intimista i introspectiu, proper al món oníric. Aquesta il·luminació fosca i contrastada genera una atmosfera d’inquietud i misteri que remet tant a l’univers visual de David Lynch com al clarobscur barroc, on la llum es converteix en un element emocional i simbòlic.
L’escena es nodreix de dos imaginaris propis dels anys vuitanta: d’una banda, la cultura visual pop i femenina de Xanadu (Robert Greenwald, 1980), on la protagonista —interpretada per Olivia Newton-John— encarna una musa clàssica traslladada al món contemporani; i, de l’altra, l’estètica masculina, fosca i enigmàtica de Lynch, que explora espais interiors plens de desig i poder.
El vestit lila de la protagonista remet directament a Xanadu: un color associat a la fantasia, la feminitat i la metamorfosi. En contraposició, l’espai del despatx antic, carregat de simbolisme masculí, remet a l’univers visual de Lynch, amb interiors en penombra i objectes que semblen testimonis muts d’una història. Aquest contrast entre la musa pop i l’espai masculí materialitza el conflicte entre inspiració i autoria, entre aparença i poder.
En definitiva, aquesta peça proposa una lectura contemporània de la relació entre la musa i l’artista. Ella ja no és l’aire que inspira, sinó matèria que pensa, observa i ocupa l’espai. El despatx —tradicionalment lloc de treball masculí— es converteix en l’escenari d’un canvi simbòlic: la dona, abans imatge, ara és creadora. L’absència de l’artista masculí no és pèrdua, sinó alliberament. El silenci que queda no és buit: és el so d’una nova veu que comença a parlar.
JUSTIFICACIÓ FORMAL
Aquesta fotografia s’ha concebut mitjançant un procés planificat que combina la posada en escena, la clau baixa, el control de l’espai i un tractament pictòric en la postproducció. L’objectiu no és captar un instant espontani, sinó fabricar una imatge, tal com proposen Gregory Crewdson i Philip-Lorca diCorcia: un espai totalment construït on cada element contribueix a una narrativa simbòlica.
▫️ Recursos expressius
- Posada en escena
La composició s’ha concebut com un tableau vivant: un moment teatral congelat en el temps. La figura femenina, lleugerament descentrada a la dreta, dialoga amb la cadira buida i el full en blanc de l’altre costat. La seva postura hieràtica i la mirada fixa evoquen els retrats de moda i les fotografies de Cindy Sherman, on la dona és alhora personatge i símbol.
La posada en escena, com a espai imaginari i narratiu, permet articular un discurs visual: el despatx de l’artista es converteix en escenari simbòlic de la transformació de la musa en creadora. - Clau baixa
Els tons foscos i la il·luminació focal creen una atmosfera introspectiva i enigmàtica, pròxima al món oníric i a la introspecció psicològica. Aquesta llum dirigida i dramàtica accentua la dualitat presència/absència i confereix a l’escena un to íntim, de tensió continguda.
▫️ Aspectes tècnics
La imatge s’ha realitzat amb una càmera digital i una òptica a 28mm amb una obertura f/2.8, que proporciona una profunditat de camp reduïda i una textura suau, de caràcter pictòric.
La il·luminació combina la llum ambiental del despatx amb una segona font direccional, difuminada amb un gel de color taronja per suavitzar-ne la intensitat i destacar la figura femenina, mentre petites llums auxiliars aporten volum i presència a l’escriptori.
S’ha treballat una paleta fosca, on el verd de la làmpada contrasta amb els tons vermellosos i liles de la musa. Els reflexos metàl·lics del vestit i els guants blancs, introdueixen una fredor simbòlica que reforça la idea de dona-maniquí, atrapada entre l’aparença i el desig de ser ella mateixa.
▫️ Postproducció
La postproducció té un caràcter pictòric: s’ha suavitzat la textura, afegit una lleugera capa de gra i empastat els negres per obtenir un acabat suau i dens, proper a la pintura. He ajustat la intensitat i el to del color per aconseguir un look cinematogràfic i s’han eliminat petits elements o imperfeccions.
El maquillatge s’ha intensificat digitalment per remarcar la ironia conceptual: una musa aparentment perfecta, però atrapada dins d’un ideal estètic tancat.
▫️ Intenció formal i conceptual
Cada decisió formal s’articula al voltant d’una idea central: qüestionar el rol tradicional de la musa i reivindicar la dona com a subjecte actiu i creador.
La rigidesa de la postura, el clarobscur i el tractament pictòric construeixen una narrativa visual que replanteja la representació clàssica de la figura femenina i ofereix una nova lectura, crítica i feminista, del seu paper dins la història de l’art.
El resultat és una imatge que suspèn el temps: un instant en què la musa travessa l’espai del creador i l’habita com a propi.
L’escenari ja no és el lloc del geni absent, sinó l’espai on la musa esdevé artista.
BIBLIOGRAFIA
Plasencia, I. (s.d.). PID_00255739 – Enfocaments teòrics en la fotografia. Estudis d’Arts i Humanitats. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Castelló, J. i Maderuelo, A. A. (s.d.). PID_00256280 – Referències i pretextos artístics. Estudis d’Arts i Humanitats. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Cortiglia, F. J. i Cesari, L. (s.d.). PID_00256558 – Fitxes temàtiques sobre recursos expressius en fotografia. Estudis d’Arts i Humanitats. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Debat5el Reivindicant la Musa
- Carles Valls Feliu says:
realment està molt bé tot el treball que has fet de preproducció, producció i postproducció. M’agrada a més el resultat final, aquesta tensió que es palpa tot i la immobilitat de tots els elements de la imatge.
-
Moltes gràcies, Carles, pel teu comentari! m’alegra que t’agradi :-D
- Albert Villena Soler says:
Moltes felicitats Clàudia, no només per la imatge resultant, sinó pel desenvolupament de tot el projecte. Bravo!
- Carolina Moyano Jiménez says:
Felicitats Claudia. M’agrada moltíssim.
-
Gràcies companys! m’he estressat molt a l’hora de fer-lo, però ara que ho veig amb distància, puc dir que ho he gaudit molt. I els vostres comentaris animen, gràcies!!!
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
ANÀLISI DE L’OBRA FOTOGRÀFICA: Las potencias del alma. Puente Genil (1976) – Cristina García Rodero Aquest treball analitza l’obra fotogràfica Las potencias…
ANÀLISI DE L’OBRA FOTOGRÀFICA: Las potencias del alma. Puente Genil (1976) – Cristina García Rodero Aquest treball analitza l’obra…
ANÀLISI DE L’OBRA FOTOGRÀFICA:
Las potencias del alma. Puente Genil (1976) – Cristina García Rodero
Aquest treball analitza l’obra fotogràfica Las potencias del alma. Puente Genil (1976), de Cristina García Rodero, dins la seva sèrie España Oculta.
“España Oculta és el desig d’una noia jove, absolutament inexperta, que volia viure una aventura a la vida, volia volar, somiar i conèixer el seu país sola. Aquest desig de llibertat, aquest desig d’indagar qui ets, fins on pots arribar, com conèixer-te i com tenir temps per a tu mateixa” (García Rodero, RTVE, Imprescindibles, 2025).
Cristina García Rodero (Puertollano, Espanya, 1949) va recórrer la península Ibèrica entre els anys 1975 i 1988 per documentar rituals, festes populars i costums de zones rurals. La fotografia que analitzaré pertany a la sèrie España Oculta, una col·lecció d’imatges que constitueix un valuós document visual de la història i la identitat cultural del país.
1.0 Fitxa tècnica i identificació de l’obra
Autora: Cristina García Rodero
Títol: Las potencias del alma. Puente Genil
Any de realització: 1976
Tècnica i suport: Fotografia analògica en blanc i negre sobre paper baritat amb emulsió de gelatina i plata
Mides: 53 × 81 cm
Format: Vertical
Sèrie: España Oculta
Col·lecció: Fundación “la Caixa”
2.0 Context històric, social i polític (Espanya, 1976)
Una obra artística mai no és un objecte aïllat: és un document que respira i dialoga amb el seu temps. Segons l’autora, “les festes a Espanya l’any 73 estaven molt lligades al règim polític i també a la religió; totes dues tenien un gran poder sobre el comportament dels ciutadans” (Imprescindibles: La mirada oculta de Cristina García Rodero, RTVE, 2025). La fotògrafa recorda també: “Vaig néixer a finals del 49, i la dona passava la vida a la llar, perquè així se li ensenyava. No podia viatjar ni treure diners del banc sense el permís del marit. Poques s’atrevien a tenir una vida pròpia o professional” (García Rodero, RTVE, Imprescindibles, 2025).
És engrescador imaginar una jove fotògrafa recorrent en solitari la geografia més rural d’Espanya en un moment en què, com ella mateixa explica, fins i tot per a les coses més simples una dona no podia ser autònoma. Aquesta decisió d’explorar, observar i documentar allò que restava ocult no només va ser un acte artístic, sinó també un gest de llibertat i coratge personal.
L’any 1976 marca l’inici de la transició espanyola, el període de pas entre la dictadura franquista i la democràcia. Va ser un moment de tensió entre el passat i el futur, entre unes formes de vida tradicionals i l’aparició de noves llibertats. En aquest context, l’autora no retrata el debat polític de les ciutats, sinó que centra la seva mirada en l’Espanya rural i religiosa, on els rituals continuaven sent el centre de la vida col·lectiva.
Les seves fotografies mostren la persistència d’una espiritualitat profunda, una “Espanya oculta” que coexistia amb l’anhel de canvi social.
3.0 L’autora i la seva obra: Cristina García Rodero
Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) és una figura clau de la fotografia documental espanyola, reconeguda internacionalment per la seva capacitat de captar l’essència dels rituals i les tradicions populars.
Formada inicialment en Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid, va començar la seva trajectòria en el món pictòric abans d’endinsar-se en la fotografía. Aquesta formació artística explica la seva gran sensibilitat per la composició, el gest i la llum.
El seu treball s’ha centrat de manera constant en l’ésser humà dins del seu context més ritualitzat i espiritual. La seva obra explora les festes, les processons i les manifestacions col·lectives de fe que defineixen la identitat cultural d’un poble.
La fotografía Las potencias del alma. Puente Genil, forma part del projecte España Oculta, dedicat a documentar les tradicions populars i religioses d’Espanya. Representa un moment de la Setmana Santa de Puente Genil (Còrdova), protagonitzat per la corporació bíblica Las Potencias del Alma, els membres de la qual simbolitzen les tres potències de l’ànima —memòria, enteniment i voluntat— convertint el ritual religiós en una metàfora de la condició humana i espiritual (Las Potencias del Alma, [en línia], 2025).
García Rodero comparteix una visió propera a la d’André Bazin, qui afirmava que “la fotografia no crea —com l’art— l’eternitat, sinó que embalsama el temps; el rescata de la seva pròpia corrupció” (Bazin, 1945). L’autora ho expressa amb les seves pròpies paraules: “Per a mi, la fotografia és rescatar de la mort moments que són importants i fer que visquin eternament. Una fotografia és la nostra memòria” (Plano general, RTVE, 2025).
4.0 Anàlisi formal i compositiva
- Llum: La il·luminació és natural. Aquesta llum no és neutral: té un paper dramàtic fonamental. Crea ombres i un contrast molt potent entre les robes fosques i els elements més clars. Aquest contrast afegeix una gran càrrega emocional a l’escena.
- Blanc i Negre: L’ús del blanc i negre és clau per al missatge de l’obra. En prescindir del color, García Rodero allunya la fotografia d’un registre purament folklòric i la situa en una dimensió atemporal i universal, aportant una riquesa tonal de blancs, negres i grisos, que aporten volum a les formes i textures.
- Textura i enfocament: La imatge presenta un gra visible, característic de la fotografia analògica de l’època. L’autora utilitza un enfocament selectiu amb una profunditat de camp reduïda, que fa que la figura central aparegui nítida mentre les del fons es desdibuixen lleugerament. Aquesta decisió aïlla els personatges principals i concentra tota la força narrativa en la seva expressió individual.
- Formes i línies: La composició està dominada per una línia diagonal molt marcada, creada per la inclinació del cap i del tors de la figura central. Aquesta diagonal genera dinamisme i tensió, en contrast amb la verticalitat més estàtica de les altres figures. Les línies rectes de la llança, del marc i de la porta actuen com a contrapunt.
- Moviment: La fotografia congela un instant precís, un moment culminant que transmet una dualitat poderosa: d’una banda, una sensació d’espontaneïtat; de l’altra, una solemnitat gairebé pictòrica.
- Espai i enquadrament: L’enquadrament és tancat, un pla que omple gairebé tot el marc amb les figures principals. Aquesta proximitat elimina qualsevol distància objectiva i submergeix l’espectador directament en la intensitat emocional de l’escena.
- Distribució dels elements: La figura central està lleugerament desplaçada del centre, fet que evita una simetria estàtica i afegeix tensió compositiva. La línia visual que connecta la punta del capirot, el colom, el rostre, la bola del món i les mans crea un eix de gran força expressiva. Alhora, els tres objectes que sostenen els personatges —la bola del món, l’ampolla i el vas— formen una altra línia visual coherent, reforçada per les insígnies de l’hàbit. Aquesta organització precisa i aparentment casual dels elements genera una harmonia que equilibra la intensitat de l’escena.
- Relació forma i fons: Els personatges queden emmarcats naturalment entre la llança del soldat i la porta, fet que accentua la seva presència dins l’espai escènic.
5.0 Anàlisi interpretativa
- Temàtica principal: La temàtica central de Las potencias del alma és l’experiència humana de la fe i l’espiritualitat en una manifestació arcaica i col·lectiva. L’obra explora conceptes universals com el dolor, el sacrifici, l’èxtasi i la devoció, utilitzant un ritual religiós o festiu com a vehicle per reflexionar sobre la condició humana i la seva necessitat de transcendència. També dialoga directament amb les tradicions i les arrels.
- Funció de la imatge: La fotografia opera en una cruïlla de funcions. D’una banda, és un document antropològic de gran valor, ja que registra amb autenticitat una tradició cultural específica en un moment històric determinat. De l’altra, és una obra d’art amb una clara intenció estètica i expressiva. García Rodero no es limita a documentar: interpreta, emfatitza i construeix un discurs visual que transcendeix el mer registre.
- Intenció de l’artista: La intenció de García Rodero és revelar i dignificar una realitat sovint ignorada. No busca una representació objectiva ni distant, sinó que s’hi implica emocionalment per transmetre una visió propera i humana. La seva imatge no només expressa solemnitat, sinó també una subtil barreja d’humor i tendresa, que humanitza el ritual i el fa més proper a l’espectador.
- Aplicació de conceptes teòrics:
- Studium i punctum (Roland Barthes): el studium de la imatge es troba en el context cultural general d’una processó religiosa a l’Espanya rural: un significat compartit que reconeixem col·lectivament —la devoció, la tradició i la comunitat. Tanmateix, el poder de la fotografia rau en el seu punctum. En aquesta imatge, el punctum podria ser la trinitat que formen el colom, el rostre i la bola del món que el personatge central sosté entre les mans, amb la cara immersa en una profunda devoció mística. Aquesta tríada “punxa” l’espectador, conduint la mirada immediatament cap al personatge del costat i cap al triangle visual que formen l’ampolla, l’expressió divertida del seu rostre i el got. Així, l’escena trenca la iconografia religiosa general per revelar emocions profundament humanes.
- La fotografia com a índex (Charles S. Peirce, 1998): segons la semiòtica de Peirce, la fotografia és un signe de tipus índex, ja que manté una connexió física i existencial amb allò que representa: és una empremta directa d’un moment concret en un lloc puntual que, si no fos per la fotografia de García Rodero, possiblement s’hauria perdut en el temps. En aquest sentit, cada imatge de España Oculta conserva una presència real, una petjada del que va existir, transformant el fet efímer en testimoni perdurable de la fe i de la vida col·lectiva.
6.0 Anàlisi crítica i conclusió personal
Cristina García Rodero aconsegueix amb gran sensibilitat el seu objectiu de documentar i transmetre la intensitat de les potencias del alma. Els recursos expressius que utilitza no són decoratius, sinó que formen part essencial del seu missatge.
L’ús del blanc i negre i el fort contrast eliminen distraccions i donen a les imatges un caràcter atemporal. Aquest tractament de la llum i del to dirigeix l’atenció cap als símbols, als rostres i a l’acció. Et fa preguntar-te què està passant i et convida a voler saber més, a mirar-hi una mica més endins.
Quan escoltes a l’autora parlar de com treballa, entens per què les seves imatges impacten tant. Ella s’endinsa en les comunitats, viu les experiències i fotografia des de dins. Per això les seves imatges no només mostren, sinó que et transporten. Com a espectador, no mires des de fora: sents que formes part del que està passant. Aquesta proximitat fa que cada fotografia sigui una experiència viva i compartida.
7.0 Síntesi i tancament
En conclusió, Las potencias del alma. Puente Genil és una obra mestra de la fotografia documental. Mitjançant un domini absolut del llenguatge fotogràfic i una sensibilitat excepcional, Cristina García Rodero transforma una escena local en una reflexió universal sobre la fe i la condició humana.
M’ha impactat especialment escoltar-la parlar del que la va impulsar a fer aquesta col·lecció. En un moment històric en què molts joves miraven cap al futur, cap a una modernitat i llibertat somiades, ella va decidir mirar enrere: anar on ningú volia anar, observar allò que molts preferien ignorar. Gràcies a aquesta obstinació —o potser rebel·lia— va aconseguir documentar un període i unes pràctiques que formen part de la nostra essència més antiga.
Les seves imatges no només conserven la memòria d’un temps que s’esvaeix, sinó que ens recorden d’on venim. I és precisament en aquest gest —el de mirar el passat amb veritat i respecte— on rau la força perdurable de la seva obra.
“Em considero creadora. Y com que vinc de la pintura, per descomptat que em considero artista, encara que tingui un instrument que em mesura la llum, que em fa l’enfocament. L’important és l’obra que deixes.” (Cristina García Rodero, RTVE, Imprescindibles, 2025)
Bibliografia
Bazin, A. (2008). ¿Qué es el cine? (J. Pérez Millán, trad.). Rialp. (Obra original publicada el 1945).
Barthes, R. (1981). La cámara lúcida: Nota sobre la fotografía. Paidós. (Obra original publicada el 1980).
Fundación “la Caixa”. (s.d.). Colección de arte contemporáneo. Cristina García Rodero [en línia]. [Consulta: 8 d’octubre de 2025]. Disponible a: https://coleccion.caixaforum.org/obra/-/obra/ACF0482-10/LaspotenciasdelalmaPuenteGenil
Fundación MAPFRE. (2025). Las potencias del alma, Puente Genil, Córdoba. Cristina García Rodero [en línia]. Madrid: Fundación MAPFRE. [Consulta: 8 d’octubre de 2025].
Disponible a: https://www.fundacionmapfre.org/arte-y-cultura/colecciones/cristina-garcia-rodero/espana-oculta/las-potencias-del-alma-puente-genil-cordoba/
Imprescindibles. (2025, 1 de juny). La mirada oculta de Cristina García Rodero [documental televisiu, en línia]. RTVE. [Consulta: 8 d’octubre de 2025].
Disponible a: https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/mirada-oculta-cristina-garcia-rodero/
Las Potencias del Alma. (2025). Corporación Bíblica de Puente Genil [en línia]. Puente Genil: Las Potencias del Alma. [Consulta: 8 d’octubre de 2025]. Disponible a: https://www.laspotenciasdelalma.com
Peirce, C. S. (1998). The Essential Peirce: Selected Philosophical Writings (Vol. 2). Indiana University Press.
Plano general. (2025, 10 de maig). Cristina García Rodero [entrevista, en línia]. RTVE. [Consulta: 8 d’octubre de 2025].
Disponible a: https://www.rtve.es/play/videos/plano-general/
Plasencia, I. (2025). Enfocaments teòrics en la fotografia [en línia]. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. [Consulta: 8 d’octubre de 2025]. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00255739/html5/PID_00255739.html
Debat0el Las potencias del alma. Puente Genil (1976) – Cristina García Rodero
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per 
Publicat per
Hola! Aquesta publicació s’ha generat automàticament a l’Àgora. Et trobes a l’Àgora de l’assignatura. En aquest espai es recolliran totes les publicacions…
Hola! Aquesta publicació s’ha generat automàticament a l’Àgora. Et trobes a l’Àgora de l’assignatura. En aquest espai es recolliran…
Hola!
Aquesta publicació s’ha generat automàticament a l’Àgora.
Et trobes a l’Àgora de l’assignatura. En aquest espai es recolliran totes les publicacions relacionades amb les activitats que facin els companys i companyes de l’aula al llarg del semestre.
L’Àgora és un espai de debat on els estudiants i els docents poden veure, compartir i comentar els projectes i tasques de l’assignatura.
Si només veus aquesta publicació, pot ser perquè encara no se n’ha fet cap, perquè no has entrat amb el teu usuari de la UOC o perquè no pertanys a aquesta aula. Si no ets membre de la UOC i veus alguna publicació, és perquè el seu autor o autora ha decidit fer-la pública.
Esperem que aquesta Àgora sigui un espai de debat enriquidor per a tothom!
Debat0el Benvinguts i benvingudes!
No hi ha comentaris.
Les intervencions estan tancades.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
hola Clàudia, m’ha agradat aquesta doble dualitat amb la que has treballat: la de l’habitatge com a cosa fixa i les persones en moviment, per una banda, i per l’altra la de la imatge vertical i la horitzontal.
Felicitats!
Carai, Clàudia! M’encanta el projecte, com ho expliques, i el diari. Felicitats.